02 diciembre 2007

FELICIDADES, MAGDALENA

Por fin juntos: los que se oponen a tantas infraestructuras (IC e ERC) junto con los que se olvidaron de ellas en sus ultimos 8 años de gobierno (CiU), acompañados de una pléyade de independentistas y mucho ciudadan@ hart@ de apagones, trenes y chulería centralista y, especialmente, malagueña.

Dicen que el problema de la ministra es que no suma en el gobierno.

Falso, sólo alguien como ella es capaz de sacar a 200.000 catalanes a la calle y reverdecer las posibilidades electorales del soberanismo y el indendentismo catalan.

Los analistas electorales dicen que Magadelana no dimite y ZP no la saca del gobierno porque debe ganar un escaño más en Málaga.

Espero que ese escaño no lo paguemos los socialistas catalanes con algunos escaños menos.

6 comentarios:

Pere Nieto dijo...

Anem forts amb el comentari ... crec que de la manifestació de dissabte tots hem de treure conclusions. La situació política actual ja no és tan sols la de "política de saló". La pressió popular pot fr que tots haguem de moure fitxa.

Anónimo dijo...

Amic, t'entestes a no comprendre. Per a qualsevol espanyol, inclusiu el Sr. Rodríguez Zapatero que ha reconegut de paraula moltes coses als catalans en contra dels interessos nacionals dels seus, té molt més valor un diputat de l'Espanya que no cal cohessionar, ni vertebrar ni assimilar, que un diputat díscol i "muy suyo". El somni dels seus coleguis espanyols que vostès tracten amb tanta lleialtat i consideració, fora no dependre en absolut de vostès per a res. I si els coleguis no fossin tan covards l'estratègia no seria altra que entrar a fons en la disputa de l'espanyolisme ranci que també els fa vibrar, als del PP. Per a mi és bo que deixin de calcular tant i tant i riguin les gràcies de la ministra que paradoxalment ens assenyala el camí: antes partia que dobà. Doncs vinga a la "partició" que a nosaltres no ens anirà pas malalment.

Xava dijo...

Crec que és una visió simplista creure que tot espanyol és un espanyolista d'estil serbo-croat: Hi ha una Espanya a la qual hi cabem tots i a la qual sobre els comentaris superbs de l’estil de la Maleni.
Però, amb o sense balances fiscals, el que no podem oblidar quina és la quota de responsabilitat “indígena”:
- la cultura del no recolzada des de l’esquerra més radical.
- Una política econòmica de dreta que va privilegiar l’equilibri pressupostari per sobre de tot,
- Un nacionalisme “sucursalista” de la dreta espanyolista que va dir amen a les inversions que han fet de Madrid més centre d’Espanya que mai.
El “marrón” no és només ZP, ni de Maleni.

A.M.G. dijo...

Fa molt de temps que els socialistes capitanejats pel Sr. Iceta mantenen la tesi que hi ha una Espanya en la qual hi cabem tots. Inclusiu recordo el cas d’un jove diputat del PSC que va descobrir federalistes a Madrid, cosa que m’obligà arribar a la conclusió de que eren federalistes muts i transparents, que és la manera que Espanya voldria incloure’ns també als de les comunitats de l’antiga Confederació aragonesa. Estic segur que ni el Sr. Iceta ni altres socialistes ens menteixen i que és ben cert de que hi han espanyols que no tindrien inconvenient en una estructura federal o confederal de la monarquia. Però el problema, que no és un problema de visió simplista, és que aquests ciutadans no tenen la més mínima rellevància política a l’Espanya constitucional, i per no tenir tampoc tenen ni la determinació ni l’organització, ni la necessitat imperiosa de canviar un estat d’opinió molt i molt general que fa bona l’exageració de que tots els espanyols són d’estil serbo-croat.
Fixi’s que fa encara no un mes, el PSOE en plena crisi de les rodalies de Barcelona, com a fons utilitzava en les rodes de premsa un logo que deia “vertebrar Espanya”, i el seu Secretari General que presideix el Govern espanyol ens adreçà un article justificatiu on anunciava la seva determinació de “cohesionar Espanya”.
Probablement per a vostè que és un professional de la política el que li dic és simplista, però el repelús que em causa la situació que li exposo, acompanyada de la resurrecció del Sr. Bono, els insults de la Maleni, les filtracions que va deixant anar el Sr. Maragall, el coneixement de les formes de fer del Sr. Bolaño amb els periodistes, les reaccions del Sr. Zaragoza o l’Editorial del País d’ahir, m’obliguen a somriure davant de la seva fe que té tota la meva admiració però també la més ferma repulsa, perquè a tots els elements que encertadament assenyala com una quota de responsabilitat nostra, a hores d’ara s’hi ha d’afegir la covardia de no admetre les coses com són, i que jo de forma simplista i innocent li assenyalo.
L’Espanya actual és un projecte polític on els catalans no hi tenim cabuda més enllà del finançament de la seva modernització i del seu model que impedeix la nostra concurrència a Europa amb les millors condicions, com qualsevol altra nació de la Unió. I per això no em puc estar de dir que la seva fe en aquesta Espanya on nosaltres hi podríem encaixar avui és còmplice d’aquesta forma de fer que és un frau democràtic i un frau de les bases de construcció europea. És simplista la meva opinió però té uns fonaments tan evidents que la seva autoritzada desqualificació que no va acompanyada de cap fet acaba essent tristíssima. Gràcies per la seva atenció.

Xava dijo...

Agreixo a A.M.G. el seu radical desacord i el seu llarg i fonamentat comentari del qual, però, discrepo amplia, llarga i amablement.
Crec que hi ha una Espanya on hi cabem tots i que no és una tesi, si no un fet tot i que molts volem canviar la seva manera d’organitzar l’estat, igual que creiem que moltes de les coses que hem des d’aquí cal millorar-les i força (l’administració de la Generalitat, la sanitat, l’educació, etc.)
Crec que recórrer a l’enemic exterior (madrileny), reivindicar la confederació catalano-aragonesa (o els quimèrics països catalans) és negar-se a reconèixer la nostra quota de responsabilitat com a catalans, que és massa gran.
Ens podem escudar a les balances fiscals, greuge mantingut en el temps, però, no podem oblidar la balança comercial entre Catalunya i la resta d’Espanya extraordinàriament favorable a la primera (i que en part són impostos indirectes recaptats per productes i serveis catalans a Espanya).
És obvi que qui vol la independència de Catalunya pretengui que qui creu en una Espanya (plural en cultures, personalitats i nacions) s’abstingui de manifestar-ho amb expressions com “vertebrar”, “cohesionar” o “articular”.
Amb la meva més gran innocència crec que el frau democràtic és resol tant fàcilment com s’ha generat: hi han eleccions el 9 de març qui vulgui la independència que es presenti amb aquesta bandera a les mateixes. Jo i el PSC no ho impedirem, però, encara creiem que la Catalunya plural es troba millor a la Espanya plural.
I gràcies per tant profund, raonat i argumentat comentari.

7dllibertat.bloc.cat dijo...

El principal problema que tinc amb aquest raonament de tantíssima pluralitat és d'incredulitat: si mirem un llibre d'Història, veurem com ha acabat la cosa sempre que s'ha intentat posar en pràctica (I i II Repúbliques, per citar un exemple conegut).

On era aquesta Espanya plural quan es debatia l'Estatut i ens deien de tot? on és aquesta Espanya plural quan s'intenta tancar els repetidors de TV3 al País Valencià? on és quan els catalans i les catalanes volem parlar davant la justícia en la nostra llengua?

Coincideixo amb un post anterior: deuen ser muts i transparents, aquests federalistes espanyols.

De la "culpa catalana" se'n pot discutir molt i només faré un apunt per no abusar de l'hospitalitat del teu bloc. Crec que és econòmicament insostenible comparar la balança fiscal amb la comercial, principalment perquè una cosa són diners a particulars (els comerciants) i l'altra públics. I en aquests estudis s'han de tenir en compte (que no s'hi tenen mai, només cal mirar lúltim infrme del BBVA) les empreses que operen a tot l'Estat i tenen la seu a Madrid.