ANÀLISIS ELECTORAL I POLÍTICA

Fa molts dies, vaig comentar als companys de la meva agrupació que m’havien convidat a participar als grups preparatoris del document polític pel congrés de la Federació de Barcelona, de fet, només al d’anàlisi electoral.

El propòsit d’aquest grup és introduir un breu anàlisi de la realitat electoral del partit a la ciutat de Barcelona en el document polític del congrés i ahir, per fi, vàrem avançar un mica en aquest línia.

Dijous va tenir una reunió a la qual van ser convidats “dos cocos” de l’anàlisi i la comunicació electoral. La veritat és que va ser un honor ser-hi i, per això, vull compartir-ho amb els meus companys.

La sessió es va engegar amb una exposició d’Oriol Bartomeus sobre la situació electoral que resumeixo a continuació:
- Una part l’electorat tradicional del PSC (immigrants castellano-parlants) es troba en retrocés per qüestions d’edat i els seus fills no han pres el relleu be per que ja no són residents a la ciutat, ja per que no tenen la fidelitat de vot que tenien el seus pares.

- El que ell anomena “Vot alcalde” a la ciutat de Barcelona (algú va recordar la dita d’Isidre Moles: “Barcelona és una ciutat de dretes que incomprensiblement vota esquerres”) s’ha diluït al llarg del darrers anys. [Jo afegiria que en la mateixa mesura que el carisma dels primers alcaldes de la democràcia (Narcís Serra i Pasqual Maragall envers a Joan Clos i Jordi Hereu)].

- Tot i que a CiU li passa quelcom semblant, als darrers any ha tingut una estabilització i una petita recuperació del vot al seus “feus tradicionals”.

Tot i que el resum és una mica simplista, crec que puc donar-lo per bo.

Es va obrir un debat on es van introduir les següent noves variables (les poso amb algunes de les respostes que van rebre):

1. Succeeix res de diferent a Barcelona del que passa a les grans ciutats d’Espanya (Madrid, València, Màlaga)?

A aquesta pregunta algú molt autoritzar (pels seus grans coneixements electorals) va respondre: quan van deixar el PSOE de presentar primeres figures com alcaldables de les ciutats importants? Aquesta és l’estratègia que ha seguit el PP.

2. Si la base electoral d’immigració espanyol desapareix, cal girar cap un major catalanisme?

Aquesta seria una simplificació de l’anàlisi d’en Bartomeus. La qüestió seria, més aviat, que si la base electoral a Barcelona es troba en retrocés, per què no hem estat capaços de identificar i connectar amb una nova base electoral? Per què s’ha perdut en el no res de l’abstenció? De fet, ICV l’ha fet. I l’expert en comunicació va afegir: al congrés del 2000 el PSC va ser “refundat”, van desaparèixer la vella classificació dels partits fundadors i no van ser capaços que aquest nou partit arribés identificar quines són les necessitat d’aquesta nova base electoral, que sí es mobilitza quan hi han les grans confrontacions polítiques (les generals del 2004 i 2008).

Aquí es va obrir un nou punt que en va satisfer enormement al veure que en el meu pensament no em trobo sol: Cal re-polititzar la vida política, el que vol dir enfrontament polític sense: identificar els problemes des de la vessant política (no gerencial) i explicar-los. I a més a més, fer-ho introduint espectacularitat al missatge, que és el signe dels nostres temps. Cal comunicar, cal fer-ho amb espectacularitat i senzillesa (no simplisme).

3. Però, com conèixer aquest possible nou elector amb el que no connectem?

I aquí es va ser on va aparèixer la idea brillant i inaccessible de la tarda: si cal conèixer quins són els perfils dels nous votants del partit (als meus temps es deia “estils de vida”: què i on compren, on practiquen el seu oci, quines són les seves estructures familiars i socials, etc), l’arcàngel de la sociologia electoral ens va anunciar la bona nova: que els nostres militants siguin les nostres orelles. No l’agent electoral que proposa Caldera, si no que esbrinin entre els seus amics i veïns i ens diguin qui són, on són, què fan. I algú va vestir la idea amb uns sopars on el regidor/a de districte anava a casa d’un militant a un sopar amb no militants per tenir contacte directe amb la ciutadania. Es tracta de contacte directe fora de l’estructura del partit (que tot el “coagula” en paraules d’un altre).

Imagino tota aquesta reflexió a Horta-Guinardó: en el moment àlgid d’una campanya electoral convoquem 40-50 militants per a implicar-se. Si deixem fora els contaminats (consellers de districte i similars, Collboni) ens quedem amb una trentena de militants actius: suficient per cobrir-ne tot el territori, tots els barris, tots els segments socials del districte?

I ara farem un sopar amb el President del districte a casa d’un militant on vinguin un grapat de no militants: qui és el militant escollit? Hi hauria bufetades per acudir-hi, per significar-se. I és lògic: no hi han tantes oportunitats per tenir-ne aquest “honor”. Les estructures del partit tenen la seva lògica de premis i càstigs (reforços positius i negatius dirien els conductistes) i una situació com aquesta aniria a parar a mans dels que més dedicació activa tenen a l’agrupació, el qual respon a la lògica del partit. Es a dir, que els partits serveixen pel que serveixen.

Tractar d’emular el funcionament del partir a ciutats de 50 o 200.000 habitants amb l’estructura política de Barcelona té les seves limitacions. Mentre a Viladecans poden tenir 13 regidors per treballar-ne a 9.133 votants, nosaltres a Horta necessitaríem 31 regidors (no consellers de districtes que només “mirin” la política) pels 22.009 vots.

Demà continuarem amb com fer política a la ciutat de Barcelona.