24 mayo 2007

POLICIA

Policia.

Aquesta paraula feia por al barri de la meva infantesa, tot i que no es deia mai. L’expressió era:

“Bofia, ”pasma”, ”monos” i ”lecheras” (pels cotxes patrulla).

Segur que hi han moltes més expressions que no conec.

Aquest temor reverencial als cossos de seguretat m’ha acompanyat molt temps i encara avui quan tinc que renovar-me el carnet en fan respecte.

Però, soc addicte a la seguretat que hem proporcionen, a la tranquil·litat que em dona saber-me protegit, que puc trucar-los i que vindran de seguida.

Les pel·lícules de judicis, el viure la infantesa a un barri difícil i cert esquerranisme mal entès ens ha portat a molts a menysprear tant els policies com la tasca de policia, a creure a “senso contrari” qualsevol comunicat policial: no podien tenir raó mai.

Per això em va semblar fabulós la instal·lació de videocameres a les comissaries dels mossos: s’havia acabat amb la seva impunitat.

Però, les càmeres no només vigilen l’actuació dels mosso, els defensa de les mentides que els acusat poden (legalment) dir per defensar-se.

Ens hem acostumat a creure que a la mare d’un detingut que diu que li van donar una pallissa, i que la versió policial no pot ser creïble: com pot treure’s les manilles i trencar el vidre per fugir per la finestra?

Però, ¿no he de revisar els meus apriorismes quan els diaris entrevisten als testimonis del fet i corroboren la versió dels mossos? Per què em crec a la mare? Per què en crec al presumpte delinquint detingut? Per què són sempre els policies els dolents si es a la policia a qui truco quan em sento amenaçat?

Els mitjans, especialment els esquerrans, es preocupen de quines són les armes policial per dissoldre una manifestació, quins els manuals per a fer-les servir (no m’imagino a cap policia davant d’un detingut rellegint el manual d’us). Però, qui recorda que okupes van ser qui va posar potes amunt Gràcia i la Ronda del Mig quan els van desallotjar, qui van llençar coets artesanals contra la Guàrdia Urbana, qui ataca amb tot el que té als policies? No són pas germanetes de la caritat els okupes, de tal manera que no va resultar cap ferit, però sí un policia

L’esquerra s’ha de treure certs infantilismes lligats amb l’exercici del poder, i el primer de tot és el renec constant de la policia.

Segur que hi han policies dolents, i segur que són una minoria. Segur que la tenim que controlar, per això tenen el monopoli de la violència. Segur que fan servir armes que ens repugnen (i no només el “kubotan”: a mi en repugna la porra més que la pistola, seria incapaç de fer-les servir contra ningú), però, només ells les poden fer servir. No podem mantenir la policia al centre de la turmenta política i anar mirant dia si i dia també tot el que fan.

Si algú mereix el benefici del dubte, potser cal que sigui la policia de la qual ens hem dotat i no el (presumpte) delinqüent.

1 comentario:

Pere Nieto dijo...

Interessant la teva reflexió, i a més d'agrair que donis suport a aquest tema just abans d'unes eleccions. Entendre que el desgast del Mossos no tan sols és un desgast per ICV sinó per la democràcia és un exercici necessari en moments de demagògia. Vull seguir sent crític però no puc perdre el sentit de que la nostra aposta pel govern significa prendre decisions i mullar-se.